Carme Millà Tersol (1907-1999)

Carme Millà Tersol (Barcelona, 25 de gener de 1907; 1 de desembre de 1999) fou una de les poques dones llibertàries reconeguda com a dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista. Nascuda al barri de Gràcia de Barcelona, pertanyia a una llarga nissaga de tipògrafs i editors. Era filla d’Isabel Tersol i de Francesc Millà i Gàcio (Gràcia 1875-Barcelona 1968). Aquest darrer, el juliol de 1905, havia fundat la impremta obrera i col·lectiva La Neotípia. El seu avi fou Melcior Millà i Castellnou, llibreter i prestidigitador, fundador de la Llibreria Editorial Millà.

En aquell context, la Carme passà la infància rodejada d’olor a tinta, entre impremtes i tipògrafs. Estudià a l’Escola Municipal Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, en la què coincidí amb el pedagog Artur Martorell i Bisbal. Els precedents familiars propiciaren que de ben jove s’inclinés cap a la vocació del dibuix i la il·lustració; el 1930, per exemple, participà en un concurs, sense ser premiada, per definir un cartell pel Club Femení i d’Esports de Barcelona. El 1931, mentre estudiava cursos de gravat artístic a l’Institut Català de les Arts del Llibre, treballà a l’agència de publicitat Valor; i entre 1934 i 1936 feu dibuixos per la revista La Piel y sus industrias. També dissenyà la publicitat i el calendari de l’any 1936 per La Neotípia; així com figurins de roba i elements decoratius en laca, en una clara demostració del seu dinamisme i capacitat polifacètica. El juliol de 1936 fou redactora dels estatuts del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU) -posteriorment, consell- i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure, probablement la seva producció gràfica més notable i coneguda.

Carme Millà fou coneguda, sobretot, per un famós cartell realitzat per al CENU: amb el text Escola Nova, poble lliure, un nen i una nena comparteixen la lectura d’un llibre. Malgrat l’estil amable del dibuix, Carles Fontserè assenyala la càrrega progressista que tenia en el context de l’època la defensa d’un ensenyament laic i mixt amb nens i nenes compartint les aules.

Durant l’agost de 1936 coadjuvà a fundar la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), «Dibuixants CNT», essent nombrada vocal de la secretaria de dibuix. En aquell context, inicià una relació d’estreta col·laboració amb Ramon Saladrigas, amb el que es casà dos anys més tard. Ambdós foren els principals dinamitzadors de la mencionada secció sindical. El maig de 1937 fou nomenada professora d’art de la Generalitat de Catalunya i un any després figurava com a vice-presidenta de la secció sindical de «Dibuixants CNT». El desembre de 1938 participà de les milícies de cultura a Osona, un cos de mestres i pedagogs encarregats d’impartir formació elemental als soldats del front.

Després de la derrota de la guerra, Millà emprengué el camí de l’exili cap a França, fins que el juliol de 1939 s’embarcà amb el seu company a bord del vaixell Mexique cap al port de Veracruz (Mèxic). Al país americà recomençà la seva vida professional participant en una exposició a Veracruz amb Pere Calders i el seu company, Ramon Saladrigas; il·lustrant nombrosos llibres i encapçalant l’equip de dibuixants del Diccionario Enciclopédico de l’editorial Unión Tipográfica Editorial Hispano Americana) (UTEHA) -juntament amb Pere Calders, Mercè Casals, Vicente Rojo i Ramon Saladrigas- , a més de pintar murals i dedicar-se a la decoració d’interiors.

El 1959 es separà de Ramon Saladrigas, retornà temporalment a Barcelona i participà en una exposició sobre els Indis mexicans a la sala «Selecciones Jaimes». Malgrat retornar un cop més a Mèxic, el 1961 s’instal·là definitivament a Barcelona, dedicant-se al món de la publicitat. Un cop jubilada continuà amb activitats artístiques, fent dibuixos sobre ceràmica, i participant en diferents activitats culturals, com ara les realitzades per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) fins la seva mort l’1 de desembre de 1999 a Barcelona.

Carme Millà va dissenyar aquesta marca per a la Secció de Mestres, que amb la de Dibuixants i altres formaven l’estructura del Sindicat cenetista. L’infant aplicat que mira pel microscopi il·lustra els objectius pedagògics que buscava el Consell de l’Escola Nova Unificada.

Bibliografia:

Barjau, S «La Neotípia: una impremta obrera a la Barcelona noucentista», L’Avenç 304, 2005, 53-57.

Barjau, S Els cartellistes del Sindicat de Professions Liberals (Dibuixants CNT) – 1, 2012.

Dalmau Ribalta, A. «El conflicte de «La Neotípia» (1905-1911). Un episodi clau en la pugna entre lerrouxistes i anarquistes».Recerques, 62 (2011), 95-116. Associació Recerques. Història, Economia, Cultura ISSN 0210-380X Millà, Francesc. Historia de La Neotípia