Isabel Vilà i Puyol (1843-1896)

Considerada una de les primeres sindicalistes catalanes, cooperativista i mestra

Isabel Vila fou una dona avançada al seu temps; participà al Foc de la Bisbal, en mítings obreristes i en la renovació pedagògica, en un moment en què la dona era completament relegada a les feines domèstiques i a la condició de mare i esposa, i exclosa dels afers públics.

GELABERTÓ, J. C. (2001) «Isabel Vi lar de Llagostera, lluitadora social i pedagoga» a Revista de Girona, núm 20, març – abril.

Nascuda el 3 d’agost de 1843 a Calonge, quedant-se orfe de pare començà a treballar des de molt jove. Tenia clar que volia dedicar-se a l’ensenyança, per aquesta raó, a les seves estones lliures, es dedicà a aprendre a llegir i escriure. Començà la seva militància política durnat la Revolució de la Gloriosa, al costat del federal i cooperativista Fernado Garrido. Un any més tard, el 1869, participà en la rereguarda del Foc de la Bisbal, un alçament promogut pels federalistes empordanesos contra el govern monàrquic. Isabel es dedicà a assistir als ferits com a infermera, una crònica de l’època la menciona i li reconeix la feina feta:

No puc  deixar d’esmentar un fet que honora en gran mesura al bell sexe de la nostra província. Amb els republicans de Llagostera va venir una jove d’aquesta població, plena de joventut, ja que no havia complert els divuit anys, anomenada Isabel Vilà, jove virtuosa i fervent republicana, que des de llarg temps es vènia ocupant en proveir-se de fils, embenats i tot el necessari per a la cura dels ferits al camp de batalla, preveient que els seus preparatius podien ser algun dia d’immensa utilitat. En afecte, aquest dia arribà i abandonant la tranquil·litat i les dolçors de la llar domèstica, “trócolas “gustosa la jove heroïna pels atzars de la campana. La seva assídua assistència envers els ferits de la Bisbal, quedarà sempre gravada en la nostra memòria amb els indelebles caràcters de la gratitud. Tanta abnegació i patriotisme bé mereixen una distingida pàgina en els fastos de la insurrecció republicana. Excusat seria afegir que tots la respectaven com a la més estimada de les germanes”

MASANA, M. R. (2013) «Heroïnes que curaven ferits al “Foc de la Bisbal” (6 d’octubre del 1869)» a Revista Baix Empordà, núm. 41, pp. 108 – 111.

L’any 1872 abandonà el federalisme per adherir-se a la Federació Regional Espanyola de la Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), començant així la seva activitat propagandista de les idees de La Internacional. Durant aquests anys fundà el Consell Local Obrer a Llagostera; a més de dur una vigorosa campanya perquè les nenes i els nens menors de 13 anys no treballin més de cinc hores diàries. Aquesta lluita li donà tal fama que, inclús de li van fer una cançó:

No hi ha dones al món,
com les de Llagostera,
que pels republicans
varen portar bandera.
No hi ha dones a món,
com Isabel "cinc hores"
que pels republicans,
va caminar vuit hores.

Però la repressió i les adversitats esdevingudes per la seva ideologia no tardaren a arribar. Amb el cop d’Estat de Pàvia el 1874, i la consegüent il·legalització de l’AIT, s’expedí un ordre de detenció contra ella, la qual decidí fugir a França.

El 1880, de tornada a Catalunya, s’estableix a Barcelona on funda el Colegio Franco-Español. La fama d’Isabel Vilà com a docent arribà a tal punt que Joan Sales Anton, cooperativista i federal, li oferí la direcció de l’Escola Laica de Nenes de Sabadell; convertint-se en una de les primeres dones d’Espanya en dirigir una escola.

Establerta a Sabadell, sense perdre el seu esperit internacionalista, participà en la Vaga de les Set Setmanes. Seguí exercint de professora a Sabadell fins al 1895, moment en el qual la junta decidí prescindir dels seus serveis. Es creu que el motiu fou l’apropament de Vilà cap a l’espiritisme. Morí un any més tard, el 23 de desembre de 1896, a l’edat de 53 anys.

Bibliografia

MASANA, M. R. (2013) «Heroïnes que curaven ferits al “Foc de la Bisbal” (6 d’octubre del 1869)» a Revista Baix Empordà, núm. 41, pp. 108 – 111.

GELABERTÓ, J. C. (2001) «Isabel Vi lar de Llagostera, lluitadora social i pedagoga» a Revista de Girona, núm 20, març – abril.

MUÑIA, A. (2008) Rebeldes periféricas del siglo XIX, Madrid: La Linterna Sorda, p. 60.