Regina Lamo Jiménez (1870-1947)
Regina de Lamo Jiménez va néixer a Úbeda, Jaen, dins una familia liberal, lliurepensadora, republicana, atea, sense problemes econòmics i amb un pare sastre, proper a l’ambient masònic. Amb només sis anys anà a viure a Madrid, on rebé una formació acadèmica consistent. A la capital de l’estat conegué a Enrique O’Neill, el que fou el seu marit, sembla que d’idees completament oposades a les seves, amb el què tingué dues filles. No obstant, la base dels seus coneixements la portaren a freqüentar els ambients progressistes i socialistes madrilenys, imbuint-se de l’imaginari efervescent i popular de principis de segle, essent molt propera a la feminista Rosario de Acuña. Participà de l’Ateneu Familiar i escrigué articles periodístics, però també poesia i teatre, fins a convertir-se en una publicista – com es deia a l’època- i activista social i política renombrada, amb molt bones dots per l’oratòria, realitzant tota mena de conferències i mítings.
El 1914 es traslladà a Barcelona amb tota la seva família, i tres anys més tard, el febrer de 1917, feu la seva primera aparició publica, participant d’una lectura de poesia a l’Ateneu Barcelonès de la mà de Maria Domènech i Escoté (1874-1952), una altra escriptora feminista compromesa, que havia fundat la Federació Sindical d’Obreres (1912). L’abril de 1918, Lamo, justament com a delegada d’aquella federació, donà una conferència al Foment del Treball Nacional exposant la idea de crear un Banc de Crèdit per obreres sota la protecció d’aquella institució empresarial. Sobre aquella idea inicial es concretà, més endavant, la seva proposta de construir un banc cooperatiu per les classes populars. Fou aquell ambient el que la impulsà a interessar-se per l’economia , i que degué estudiar amb esforç per compte propi dins la Societat d’Estudis Econòmics (SEE), que emanava d’una càtedra de l’economista Guillem Graell. Cal tenir en compte que a l’època, les dones tan sols podien cursar certs estudis universitaris (Farmacia, Medicina, Filosofia i Lletres, i excepcionalment Ciències).
El 1920 demanà una beca a la Junta d’Ampliació d’Estudis com a membre, -i única dona-, de l’esmentada societat, per precisament, estudiar les estructures financeres de l’economia social de Suïssa, Anglaterra, Alemanya i Itàlia, però li fou denegada. El 30 de març de 1920, a la seu de la SEE donà la conferència “Necesidad social de los Bancos Populares de Crédito”, i la crònica de l’acte assenyalà que fou “calurosamente ovacionada, tanto por la brillantez y documentación de su trabajo, como por ser la primera mujer que se consagra a los de esta índole”. I és que, de forma paral·lela, els interessos de Lamo sempre anaren més enllà de l’economia, alternant les seves intervencions amb les dissertacions sobre feminisme, com la del 18 de maig de 1918 a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de “Frivolidades”, o la del 27 de novembre de 1920 quan en donà una titulada “El Feminismo Español en la Economía Nacional”, amb l’assistència de nombrós públic.
El sentit de la cooperació de Lamo, però, anava més enllà i transcendia l’esfera econòmica, entesa en un sentit restringit. El banc popular havia d’encarnar una institució de mediació social que podria atenuar el conflicte de classes entre obrers i patrons. Com que el projecte no semblà interessar gaire a la patronal, Lamo començà una intensa campanya de proselitisme entre la rica institucionalitat associativa popular, que aviat obtingué fruits, especialment a València, on el maig de 1920 es creà el Banc de Crèdit Popular i Cooperatiu de València “Institució Regina Lamo”, vinculat a la Federació Cooperativa de València. Aquella federació fou molt potent, aplegava en aquell moment 850 cooperatives, realitzava compres en comú, tenia Secció Mutualista, un periòdic, i el banc. Tan sols un any després de la formació del banc ja comptava amb 4.000 afiliats, amb vuit entitats cooperatives com a titulars. De fet, la compenetració amb la federació de llevant hagué de ser intensa, doncs mesos abans, el març de 1920, Regina, referenciada com a “escritora y notable economista” havia assistit com a delegada d’aquella federació al IV Congrés Regional de Cooperatives de Catalunya, en ple procés de gestació de la Federació de Cooperatives de Catalunya, i havia presentat una ponència de cara a la creació del Banc Cooperatiu.
També traslladà la mateixa proposta al Segon Congrés Nacional de Cooperatives Obreres, celebrat el maig de 1921 a la Casa del Pueblo de Madrid, en el què a més hi figurà com a vice-presidenta, també en representació de la federació valenciana. Amb el títol de “Necesidad de fundar Bancos populares”, el treball era:
“una demostración de la necesidad que tienen las Cooperativas de fundar Bancos para emanciparse de los banqueros, que en definitiva no son más que unos de los interminables intermediarios que existen entre el productor y el consumidor”.
Acción Cooperatista, 15 de juny de 1921, núm. 18.
Després de la lectura de Lamo, el president de la federació valenciana, Sanchis Tamarit, glosava les seves paraules, concloent:
“Este trabajo, (…) no es un trabajo sobre hipotesis, sino un trabajo que nosotros en Valencia ya hemos llevado a la práctica y con muy buen resultado. (…) Los Bancos -dice- no dejan dinero más que sobre algun valor, nosotros dejamos dinero con la sola garantía de la honradez del individuo y las Cooperativas”.
Ibídem
El dia després del congrés celebrà una conferència a Madrid, organitzada per l’Agrupació Femenina Socialista de Madrid, que fou seguida d’una gira per tota la geografia de l’estat, fent difusió del projecte.
Regina Lamo fou una brillant publicista de la paraula en tots els sentits, tant a nivell oral com escrit en forma d’articles i llibres. Formà part per exemple de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Sens dubte, una de les fites de la seva activitat propagandística fou la publicació de Breviario de Autoeducación Cooperatista (1923), text de caràcter divulgatiu, un “glosari elemental del cooperatisme” , escrit d’una forma didàctica per arribar a grans capes de població. El text fou llegit amb fruïció pels cooperativistes catalans, allà hi exposava el seu ideal de cooperació com una pràctica emancipadora integral de les classes populars, i específicament de les dones obreres: el cooperatisme universal. “No es el cooperatismo finalidad de abaratamiento de artículos de comer, de vestir o de viviendas, no; eso es únicamente atención a necesidades materiales”. Més enllà de la “cooperació simplista” material, el cooperatisme és el “parapeto de aguante” , una eina pràctica integral de mancomunió socioeconòmica i cultural, transversal i superadora de tots els atavismes ideològics, mitjançant la col·lectivització de la vida, la cooperativització de l’economia, el mutualisme universal i el crèdit popular.
“No es el cooperatismo finalidad de abaratamiento de artículos de comer, de vestir o de viviendas, no; eso es únicamente atención a necesidades materiales”.
Lamo, 1923:8.
Lamo fou de les primeres en vindicar el feminisme dins el cooperativisme. Durant una conferència a la cooperativa L’Avenir de Falset, el desembre de 1924, amb el títol “Cooperatismo y Humanismo” feia una crida a la participació femenina dins les entitats. Sense les dones no hi havia lloc per l’emancipació cooperativa:
En todas las naciones: donde el Cooperativismo triunfa, son las mujeres las que empujan hacia delante (…) La Cooperación quedará atrasada mientras nos falte el apoyo y entusiasmo del elemento femenino, que son, o deben ser, la espiritualidad de nuestra obra, la representación del Humanismo dentro del Cooperativismo (…) Vosotras, madres, no creáis que acariciando y besando a vuestros hijos cumplís con el deber sagrado de estimación y amor, no. Cumpliréis este deber ayudando al engrandecimiento del Cooperatismo que no es, repito, judias y arroz, es la aspiración a la fraternidad humana con la relación e inteligencia entre productores y consumidores (…). El Cooperatismo exige un sacrificio sin otra recompensa que el bienestar de nuestros hijos, con el cambio de organización del mundo”.
Acción Cooperatista, 25 de gener de 1925, núm. 102, pp. 2-3.
El 1924 publicà una sèrie d’articles sobre “femenidad cooperatista” a Acción Cooperatista, en els què es proposava acabar amb les dissonàncies entre el rol de les dones i la seva participació social dins el cooperativisme català, proposant la creació d’una “Sociedad femenina cooperatista de Cataluña”. En ells, realitzava una crida explícita “a varias cooperativas de Barcelona” i personal “Coloma, Duran Guardia, Ventosa i Roig, Rivas Moreno”, per a iniciar una campanya i recollir inscripcions per fer-ho possible, al mateix temps que incitava a parlar-ne a l’assemblea de la federació que s’havia de celebrar el febrer d’aquell any a La Fraternitat de la Barceloneta. Des de l’editorial de la publicació del següent número -cal imaginar que sota la ploma del seu director, Joan Coloma-, es donà acusament de rebut amb grans propòsits. Ara bé, la crida de Lamo no tan sols no tingué continuïtat, ans al contrari, a la mencionada reunió de febrer ni tan sols es mencionà el tema, i encara més, a partir d’una ressenya de l’acte federatiu publicada a El Diluvio, signada per les lletres R.L, es generà una forta controvèrsia entre ella i alguns dels principals dirigents del cooperativisme català, -de forma específica amb el fill de Micaela, Joan Coloma Chalmeta-.
La creació de la branca femenina del cooperativisme encara tardà uns anys més a esdevenir realitat, però, en qualsevol cas, Regina Lamo seguí en la seva labor proselitista realitzant conferències i mítings a moltes cooperatives catalanes de 1925 a 1927 (La Reforma del Vendrell, Terrassa, Mataró, Rubí, La Sabadellenca, Canet, L’Empar de l’Obrer de Sants, La Flor de Maig, La Vanguardia Obrera d’Horta, La Moral de Badalona, entre moltes d’altres). Les excursions de propaganda seguiren almenys fins el desembre de 1928, quan ja s’havia traslladat a viure a Astúries. Ella mateixa recollia “l’anhel d’espiritualitat cooperatista” que havia viscut recorrent tots aquells pobles:
En nuestras últimas correrías de propaganda cooperatista (…) vimos resplandecer aquella lucecita perenne y diáfana que fulgura siempre en cuantos ideales acoge la mujer con verdadera compenetración, con sincero amor y reflexión.
Acción Cooperatista, 10 de maig de 1924, núm. 85.
En un despertar súbito e inesperado para nosotros, que no creíamos fueses tan rápido, hemos de confesarlo, este acercamiento femenino a la cooperación idealista. (…) En San Pedro de Ribas, eran las mujeres las más decididas campeonas del cooperatismo, en Igualada sentimos pitar la misma emoción femenina animando a los hombres a seguir, a seguir por ese camino de regeneración y autonomismo práctico que en la cooperación se encierra, ahora, últimamente, Sabadell, la ciudad linda y activa, siempre inquietadora y atenta a todo avance liberal y culto, nos invitó a disertar acerca de cooperatismo.
Posteriorment, Regina Lamo seguí amb labors vinculades al cooperativisme amb la creació del que anomenà com a “cooperativa literària” o “cooperativa intelectual”; i prengué part activa en la campanya per l’indult de Shum. Més tard, el 1929 figurava com a presidenta de la reorganització de l’Agrupació Femenina Socialista de Barcelona.
Bibliografia:
Butlletí de l’Ateneu Barcelonès. núm. 14, abr.-juny 1918; i núm. 24, oct.-des. 1920.
Ezama Gil, M. A. (2013). “Edición y compromiso: Regina de Lamo y la colección “La Novela Blanca”. A: Arriaga Flórez, M., Bartolotta, S. y Martín Clavijo, M. (eds.). Ausencias. Escritoras en los márgenes de la cultura. Sevilla: Arcibel editores, pp. 398-415.
Lamo, Regina. Breviario de Autoeducación Cooperatista. Barcelona: C. Vidiella, impresor, 1923.
Lamo, Regina. “Prólogo”. A: Valentí Camps, Santiago. Las reivindicaciones femeninas. Barcelona: J. Ruiz Romero, 1927.
Martínez Gallego, Francesc- Andreu. Esperit d’associació: Cooperativisme i mutualisme laics al País Valencià, 1834-1936. València: Universitat de València, 2011.
Osborne, Raquel (2020)“La década prodigiosa de Regina Lamo: su compromiso con el cooperativismo obrero en la Cataluña de los años veinte”. Arbor, 196 (796): a551.
Villa Benayas, R. “Regina Lamo Jiménez, una mujer cooperativista”. Cuadernos Mujer y cooperativismo, 2007, pp. 90-94.