La principal organitzadora de la Societat Autònoma de Dones fou Ángeles López de Ayala, d’origen sevillà i molt vinculada a l’ambient maçó. La raó de ser de l’associació sorgí de la necessitat de crear esferes diferencials per garantir l’autonomia i l’emancipació de la dona, en un context d’invisibilització i relegació permanents dins el marc social patriarcal dominant. Per aquest motiu, l’organització era total i plenament femenina, essent la primera associació femenina i llibertària que es coneix, i inaugurant, per tant, la via del feminisme obrer.
Els inicis d’aquella institució cal situar-los el 1889, quan López de Ayala va començar a col·laborar amb la revista espiritista ‘La Luz del Porvenir’, animada per Amàlia Domingo Soler, i ho va fer fins el juny de 1896, moment en que s’activà la repressió amb l’empresonament de Teresa Claramunt, en relació a la bomba del carrer Canvis Nous, amb més de 700 persones detingudes.
“La pobre trabajadora, al ingresar en la fábrica, tiene que abdicar, casi siempre de toda noción de pudor, por coacción, llevada por objectivos innobles que ejercen sobre su espíritu los directores de los centros industriales, poniendo a aquellas infelices en la cruel alternativa de ceder a sus indignas sugestiones o ser expulsadas de la oficina, donde ganan un modesto salario”
Ángeles López de Ayala “La luz del porvenir”. Citat a: Muiña, 2008:138
La primera seu de la societat fou al carrer de la Cadena, però més endavant es trasladaren al carrer de Ferlandina, número 20, 1º, compartint l’estatge amb d’altres associacions afins, de caràcter laïc i espiritista, en el que es convertí en un autèntic centre i ateneu obrer, node clau de la sociabilitat proletària al barri del Raval. El local era també la seu de la Societat Autònoma de Treballadores i el seu radi, entitat que havia adquirit molt de protagonisme en presentar-se públicament durant la vaga general del 1 de maig de 1891 -el segon any que es celebrava a Barcelona-. La majoria d’informacions sobre les mencionades societats aparegueren al periòdic de lliurepensament La Tramuntana (1881-1896), íntegrament escrit en català i un dels setmanaris obrers i anarquistes més rellevants del segle XIX, que els oferí una tribuna de comunicació privilegiada.
La principal activitat de l’associació, a part d’articular-se com un espai de i per a dones, fou la promoció i organització de tota mena d’actes i conferències d’aprenentatge i formació sobre diferents temes d’interès: llengües internacionals (esperanto, ido, volapuk), pacifisme, hipnotisme, magnetisme, internacionalisme, art i ciència, naturisme i higienisme, educació femenina… I organitzaren també freqüents activitats recreatives i esportives. Actes, entre els quals, destacaren els debats i tertulies de confrontació d’idees. Reproduïm una breu ressenya de La Tramontana d’una de les actes de les reunions de la societat el 3 de gener de 1892 a les 16h de la tarda, per fer constar el to i els temes d’interès d’aquelles trobades:
“Devem de fer constar lo animada que estigué i notable que resultà la vetllada donada en son local l’anterior diumenge, en la qual sols hi haguéssin oradores i lectores del sexe femení, i a pesar d’exposar-se i combatir-se idees tan antagòniques com espiritisme i ateisme en la qüestió religiosa i republicanisme i anarquisme en la política, resultà una harmonia i una tolerància que molt bé podrien anar a aprendre més de quatres homes que es tenen per oradors talentuts i altres faràndules. En dita vetllada pregueren part, entre altres, Amalia Domingo Soler, Ángeles López de Ayala i Teresa Claramunt. Nostre aplaudiment a la Soceitat de Dones.”
La Tramuntana, gener de 1892. citat a: Marin, 2018:141-142
Amb aquella vocació didàctica, les dones de la societat també impulsaren l’associació Foment de la Instrucció Lliure, que obrí una escola nocturna laica i gratuïta, al matí per a nenes i a la tarda per a les obreres, que van anomenar Escola Laica Gutenberg, situada al carrer de Sant Pau, 31. En aquell marc, també hi funcionà una associació musical i una companyia de teatre. En estreta relació amb aquella iniciativa, una altra de les activitats, menys conegudes, fou la posada en marxa de les primeres cases d’acollida per a dones amb pocs mitjans econòmics, en aquells domicilis les dones podien aixoplugar-se, instruir-se i trobar feina.
L’educació és, probablement, la condició prèvia més important per a
Teresa Claramunt
l’alliberament de la dona, ja que la ignorància és un mitjà tant per tenir-la sotmesa com per justificar
la seva submissió
Segurament, la principal crítica que aquell feminisme articulà a nivell ideològic fou la denuncia de la familia patriarcal i al matrimoni burgès, que equiparaven a la prostitució; i en contraposició, parlaven d’unions lliures basades en la mútua acceptació i el desig, i en aquella direcció, patrocinaren numerosos bateigs i enllaços civils. Des d’aquella concepció, la dona obrera s’erigia en “l’escalva de l’esclau”, Claramunt clamava:
“Ni obreras explotadas en las fábricas ni esclavas en el hogar o la família. ¡Por una sociedad sin amos ni señores, comunista y libertária, de hombres y mujeres libres!”
Teresa Claramunt, citat a: Muiña, 2008:72.
L’abril de 1892 el local del carrer Ferlandina fou clausurat per la policia, just arrel de l’organització del primer de maig, i Teresa Claramunt fou a punt de ser detinguda. Fet que, efectivament succeiria poc després, durant la repressió de la vaga del dia del treballador d’aquell any. La repressió contra aquelles dones no fou diferent a la dels seus companys militants obreristes, i sovint hagueren d’afrontar processos per delictes d’opinió i impremta, així com freqüents estades a la presó. Com es sabut, Claramunt fou la única dona detinguda, processada, torturada i empresonada pel Procés de Montjuïc de 1896, i poc després seria deportada, i empresonada diverses vegades.
En aquell context altament repressiu, les diferències de perspectiva entre les membres de la societat acabaren propiciant la separació i extinció de la mateixa. De forma posterior a la Societat Autònoma de Dones, ja amb altres aliances, López de Ayalà li donà continuïtat amb la creació de la Societat Progresiva Femenina (1898-1926), un projecte que tingué com a objectiu l’educació i dignificació de la dona, dominat per un laïcisme tenyit de republicanisme radical amb influències masòniques.
