El punt d’arrencada que podria explicar l’inici de la insurrecció es produí el 18 de juliol de 1909 al Port de Barcelona durant un dels majors embarcaments de reservistes cap a Melilla per a defensar els interessos colonials espanyols al Rif. Davant el requeriment del govern de 20.000 nous soldats, la mobilització forçada dels fills de les classes treballadores contrastà amb l’exempció de la que gaudien les famílies que podien pagar els prop de 6.000 rals (1.500 pessetes) que demanava el govern de Maura. La indignació esclatà quan la policia havia «acometido á palos al público compuesto de familias de los expedicionarios que acudieron al muelle á despedirlos” (El País, 18 de julio de 1909). Entre les assistents, la majoria eren dones obreres, familiars dels enrolats, que intentaren impedir l’embarcament al vaixell “Puerto Rico”, i llançaren a l’aigua el tabac i els escapularis, que prèviament els hi havien repartit algunes dones de la burgesia com a caritat. Segons les cròniques, les dones cridaven:
¡Tirad vuestras armas, que se vayan los ricos!¡O todos o ninguno!¡Que se vayan los frailes!
Ullman, 2009:136
La situació derivà en la convocatòria d’una vaga general de caràcter pacifista i antimilitarista el dilluns 26 de juliol, convocada per un ampli i heterogeni comitè de vaga composat per socialistes, sindicalistes i anarquistes. Al llarg del matí, grups organitzats recorren la ciutat per tal d’interrompre la circulació dels tramvies, aturar l’activitat laboral i econòmica i trencar la normalitat, les dones ostenten llaços blancs al pit com a símbol pacifista. Només durant el primer dia ja hi hagueren tres vaguistes morts i diversos ferits, així com també dos guàrdies civils. El governador civil otorgà el comandament al capità general, i el primer dimití. Mentre la vaga s’estenia pels barris: el Clot, Poblesec, el Raval, Gràcia…, però també més enllà, Terrassa, Badalona, Sabadell… Es suspengué la publicació de tota mena de premsa durant cinc dies. Les circumstàncies s’agreujaren a partir del mateix dia 26 a la matinada, quan cremà el primer edifici religiós, el Patronat dels Maristes al Poblenou. Els dies següents la vaga es perllongà, ja sense el control del Comitè de vaga, que es veié completament desbordat pels esdeveniments. Els carrers s’ompliren de barricades, mentre la tropa carregava contra els vaguistes i es produïen freqüents tiroteigs. La central telefònica quedà inutilitzada, i també començaren a cremar l’església de Sant Pau i els Escolapis de Ronda Sant Antoni.
Després d’uns dies de forta agitació, la situació insurreccional i virulenta s’apaivagà l’1 d’agost amb l’arribada de reforços de l’exèrcit i la cavalleria, tot i que l’Estat de Guerra no es retirà fins el 17 d’agost. En total cremaren 12 esglésies, 40 convents i 33 escoles religioses. Hi hagueren més de 100 morts entre els vaguistes, 8 policies i militars, 4 de la Creu Roja i tres capellans. La repressió posterior fou indiscriminada i sense contemplacions: 1.725 detencions, 900 empresonaments i 17 condemnats a mort, entre ells Francesc Ferrer i Gu`àrdia.
El rol de les dones
Com ja va succeí durant la revolta de les Quintes (1870) o durant les vagues generals de 1901 i 1902, les dones assumiren un papel fonamental en l’èxit de la convocatòria de vaga del 26 de juliol. Entre elles caldria destacar les “dames roges” Carme Alauch i Joana Ardiaca, les anarquistes Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, o Teresa Claramunt, totes elles participaren als piquets i realitzaren multitud de mítings per cridar a la solidaritat i el manteniment de la vaga. Monje i De la Torre foren detingudes. També hi ha constància de la participació massiva en els esdeveniments de diverses treballadores sexuals.
Ara bé, el fet que la mal anomenada Setmana Tràgica suposés un punt d’inflexió en l’organització de les dones obreres, no vol dir que fins aleshores no haguessin tingut espais organitzats i gestionats per a elles. En part, les tesis i creences que han arribat fins als nostres dies que defensen la reclusió de les dones dins de les esferes domèstiques i familiars, es deuen a falsos testimonis històrics que menystenen i desvaloritzen la transcendència del col·lectiu femení. Un exemple d’aquell fet és el que es podia llegir a la premsa de l’època sobre els esdeveniments d’aquelles setmanes:
«Se ha dicho, y es verdad, que al frente de los incendiarios, iba mujeres y chiquillos, no es un hecho nuevo, los chiquillos y las mujeres han constituido en todas las épocas y en todos los paises la vanguardia de las revoluciones»
La Època, 28 d’octubre de 1909. Citat a: Villaseca, 1909:27.
A diferents articles de la premsa s’acusà als revoltats de fer servir a les dones i criatures com a escuts humans a la primera línia dels fets, com si elles no tinguessin voluntat pròpia ni iniciativa. Per sort han arribat als nostres dies altres cròniques amb les que poder contrastar aquelles visions i en les què s’entra en clara oposició als rols femenins descrits amb anterioritat. En aquestes altres visions es caracteritzava a les dones insurrectes com «las más bizarras, las que más denuedo han demostrado. Sacaban á los hombres de sus casas y les excitaban á pelear” (El País, 4-8-1909. Citat a: Castillo, 2018).
Diverses tesis històriques sostenen que la visió de que el col·lectiu femení fos el més visceral durant aquella revolta es deu a estereotips de gènere, al tenir un grau més alt de consciència pel que fa a la preservació de la vida. Des d’aquesta visió es defensa que el fet que el col·lectiu femení veiés perillar la integritat de les seves famílies al veure partir cap a la guerra els seus marits i fills va fer esclatar el seu sentiment de ràbia i d’impotència davant tal injustícia. En tot cas, queden molts aspectes a treballar sobre els successos d’aquell estiu, també sobre el rol exacte de les dones. Segons alguns autors, les que participaren de l’embat no eren membres de col·lectius o partits concrets sinó que es tractà d’una rebel·lió espontània fruit:
“De una economia moral que radicaria en aquella autoridad de las mujeres para lanzar la protesta està vinculada a la presencia en espacios públicos de trabajo y sociabilidad (…) relacionados con la subsistencia familiar”.
Castillo, 2018: 95-96
Aquesta creença que apel·la a la imatge de que les dones alçades durant els dies de revolta estaven desesperades, fent us de la passionalitat i dramatisme que se li confereix pel fet de ser dones; no te en compte que les dones, al igual que els homes, el que estaven era enrabiades i frustrades per totes les injustícies socials i polítiques que havien de viure en pròpia pell, tant elles mateixes com les seves famílies, i que a revolta d’aquells dies fou l’esclat i la màxima expressió d’aquests malestars. A més que:
«Al igual que ocurrió con las anteriores huelgas producidas en 1901 y 1902 en Barcelona, los pasacalles y piquetes de mujeres dueron los que dieron verdadero impulso»
Així que, les dones durant l’estiu de 1909 no només s’alçaren per manifestar el descontentament vers l’enrolament dels seus marits i fills, sinó fruit d’un cúmul de malestars i injustícies que patien per ser membres de les classes populars. A més, la seva presència i participació en els fets va ser fonamental, tant per l’impuls que donaren a la vaga primigènia com pel fet que aquesta acabà convertint-se en una revolta popular, en la què les dones transgrediren els límits imposats pel seu gènere i, juntament amb el col·lectiu masculí, expressaren les seves demandes i reivindicacions mitjançant l’acció directa.
