La data del 1 de maig com a jornada de lluita internacional de les treballadores fou instituida el juliol de 1889 pel Congrés Internacional Socialista celebrat a París, en commemoració de la vaga general per les vuit hores de jornada laboral del 1 de maig de 1886 i els fets de Haymarket (Chicago). En realitat, però, la reivindicació de les 8 hores ja estava ben present a Catalunya des de feia uns anys vehiculada des de 1881 per la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) (1870). D’aquesta manera, el mateix 1886, ja hi hagué protestes de solidaritat amb els fets de Chicago als barris proletaris de la ciutat.
Ara bé, en qualsevol cas, el primer que s’organitzà plenament a Barcelona i les seves conques industrials fou l’1 de maig de 1890, amb diferents manifestacions organitzades per les distintes societats obreres. Això si, plantejat de forma diferent en funció de la diversitat d’enfocaments tàctics i repertoris de protesta derivats de l’anarquisme i el socialisme. Els primers apostaven per endegar la vaga general revolucionària fins assolir les vuit hores, mentre els segons fomentaven la celebració de mobilitzacions massives i pacífiques per entregar les reivindicacions als responsables polítics.
A Barcelona, tot i ser dia laborable (dijous), la majoria de treballadors secundaren la vaga i la ciutat romangué pràcticament aturada, amb una forta presència policial. Durant el matí es celebrà un meeting al Tívoli, i una manifestació omplí les Rambles fins al govern civil. El primer epígraf de l’escrit entregat al governador deixa així:
“Pedimos, en primer término el establecimiento legal de la jornada de ocho horas, defendiendo con ello nuestra vida y la vida de nuestra clase.”
El Diluvio, 2 de maig de 1890, núm. 3673
Al llarg de tot el dia també hi hagué convocades vàries assemblees en diferents punts de la ciutat per part de diferents societats d’oficis de tendència anarquista com els tramviàries, els forners o els mossos de quadra…, fou especialment important la reunió al camp de les Carolines (barri de Santa Madrona), i d’allí partiren varies manifestacions que foren perseguides per la policia, tot entonant cants com el següent: “Estúpido burgués; Atrás, Atras, Atrás”. Hi hagu´é alguns incidents i enfrontaments amb la Guàrdia Civil, sobretot per part dels anomenats “matuteros” (venedors ambulants) i els carreters.
Visca la emancipació de la classe treballadora! Visca la fraternitat universal!
Lema de l’1 de maig de 1890
L’any següent tornà a haver-hi convocatòries arreu de Catalunya, l’ambient era el d’un dia festiu i moltes fàbriques tornaren a tancar, malgrat ser un dia laborable. A Barcelona, no obstant, no hi hagué manifestació, la vigilància policial s’incrementà, tot i que no pogueren anul·lar les desenes de reunions i mítings dels diferents oficis per organitzar la vaga, o impedir el tall i el boicot a les vies del tramvia a diferents barris. El que si fou suspès fou el Míting “Monstruo” que s’havia de celebrar a l’Hipòdrom. L’ambient estava molt condicionat per la guerra social larvada que caracteritzà el periode: d’una banda, les bombes i “petards” que explotaven aquí i allà a les institucions burgeses, de l’altra el tancament i persecució de diferents institucions i societats obreres, i l’empresonament dels vaguistes i dels militants més significats.
La Societat Autònoma de Treballadores o l’Agrupació de treballadores de Barcelona
El que fou, definitivament diferent aquell any fou l’aparició de les dones obreres com a ens organitzat en la Societat Autònoma de Treballadores de Barcelona, que ja portaven setmanes preparant. Amb la finalitat d’organitzar sindicalment a les dones obreres, l’abril de 1891 un cartell signat per la Sección Varia de Mujeres convocava dos mítings per constituir la Societat Autònoma de Treballadores de Barcelona, en vistes al proper 1 de maig. A La Tramuntana ho veien així:
“Víctima la dona d’inusitada explotació, més encara que l’home, no podém per menos de trobar just y d’aplaudir qu s’associhin y se interessin per la cosa pública y pel problema social, molt és quan sempre havém sostingut nosaltres que mentres la sona no s’emancipi económicament ó quan menos son esfors no ‘s consideri igual al esfors de l’home, no podrà may en lo demés ésser considerada igual en drets y debers al sexe masculí.”
La Tramuntana, 24 d’abril de 1891, núm. 508
El primer d’aquells mítings fou el diumenge 12 d’abril al Circ Eqüestre de la Plaça Catalunya, els homes hi tenien restringida l’entrada i la sala bullia amb prop de 4000 dones i també criatures. Presidí l’acte la camisera Joaquima Matas, i hi parlaren Isidra Tegero, i les companyes Palma, Fané, i Balenyà. Totes elles afiliades a l’AIT de diferents rams (encuadernadores, sabateres, minyones, costureres, sastreses…). Tancà els parlaments la veu eloqüent i atronadora de Teresa Claramunt:
“Dijo que por primera vez se reunían las mujeres para tratar de sus derechos y que los hombres que se opusieran á ello no tendían educación (…) explicó el alcance del 1º de mayo, diciendo que las ocho horas no deben pedirse sinó tomarse: satirizó á las señoritas que deben burlase a estas horas del meeting haciendo bordados y versos romántico ó dedicados a la religión y demás mamarrachadas y no saben trabajar. Habló de los anarquistas ahorcados en Chicago, calificándoles de héroes de la jornada de ocho horas (…) y terminó por decir que si hoy piden ocho horas mañana pedirán seis”.
La Vanguardia, 13 d’abril de 1891
La premsa convencional se’n feu ressò, tot i que amb un to despectiu i burleta, especialment l’articulista de La Vanguardia, que en la seva crònica desprenia altes dosis de masclisme. Així els hi contestaren des de La Tramuntana:
Y respecte als periódichs que han anat fent brometas de més ó menos mal gust, y arribant alguns fins á la indecencia jutjant aquella reunió, sols tením que dirhi que’ls que no coneixen las donas per res més que per la luxuria, no aspirant ab son contacte á altra cosa que á portar ó fer dur banyas, es natural sa graciosa estupidés devant de las que pensan reclamar sos drets de persona que’ls pertocan.
La Tramuntana, 24 d’abril de 1891, núm. 508
El segon meeting -com s’escrivia aleshores- es produí el 26 d’abril de 1891 a les 15h de la tarda l Teatre del Circ Barcelonès al carrer de Montserrat i també fou multitudinari amb una gernació de dones -3.000- que omplien la sala de gom a gom. Moltes – 47 en concret- amb la representació sindical del seu ofici. Al míting només hi pogueren entrar dones, excepte els homes de la premsa, i alguns dels representants masculins de les societats obreres. Presidí l’acte Carme Ros, hi parlaren Matas, Carme Abreu, Consol Roquetas, Inés Ventura (sastresa), Maria Torres, Francesca Lostaló, la veterana internacionalista Isabel Vila, Carme Roquetas, Carme Llobera, Carme Damotó, Mercè Fontserè (minyona), i un cop més, tancà l’acte Teresa Claramunt, explicant els motius d’aquelles dues trobades: formar una federació de dones, “federar-se per auxiliar-se mútuament”.
Finalment, per acabar, llegí les bases de l’associació:
Las trabajadoras de Barcelona reunidas declaran:
1º Que para sustraerse á la explotación industrial es indispensable recurrir a la asociación.
2º Que ya que los industriales han extremado la rebaja de la mano de obra del trabajo de la mano de obra de las mujeres por considerarlas débiles y desvalidas, á las mujeres corresponde por dignidad y por necesidad la gestión de la acción resistente.
3. Que á fin de que nadie se prevalga de la preocupación de la supuesta debilidad femenina para fundar funesto caciquismo, se excluye de las sociedades de trabajadoras la dirección, administración ó representación de los hombres.
4º Que queden constituidos los núcleos organizadores de las sociedades de sastresas, zapateras, costureras y una agrupación de trabajadoras de varios oficios de la que de desprenderán los núcleos organizadores de los distintos oficios que cuenten suficiente número para organizarse en lo sucesivo.
5º Que arrancadas al hogar y á los deberes domésticos por el monopolio que de los medios de producción ejerce la clase capitalista en perjuicio de los trabajadores, aspiran á la solidaridad con todos los explotados; y se asocian al movimiento reivindicador del 1º de mayo, poniendo de su parte toda su pasión y energ´ía para que sus padres, sus esposos, sus hijos y sus hermanos lleven á feliz término la conquista de las ocho horas
La Publicidad, 27 d’abril de 1891.
La Societat Autònoma de Treballadores o Agrupació de Treballadores de Barcelona fou el primer intent de la península de crear una entitat obrera sindical específicament per les dones, però la seva existència fou efímera. La repressió i la resposta a la mateixa amb els atemptats amb bombes propiciaren diferents escalades insurreccionals virulentes que desembocaren des de l’aplicació d’un consell de guerra a la mateixa Claramunt el 1893 fins arribar a l’infaust procés de Montjuïc de 1896, i d’allà a l’exili. En tot cas, Claramunt continuà la seva labor de teixir organitzacions i potenciar l’associació femenina. De fet, la mateixa Claramunt ja havia creat la Secció Varia de Treballadores Anarco-col·lectivistes a Sabadell el 1884, i després d’aquella experiència breu continuà amb la Sociedad Autònoma de Dones. Tanmateix la llavor quedà sembrada i tal i com afirmava Claramunt, les dones no havíen de ser:
Ni obreras explotadas en las fábricas ni esclavas en el hogar o la família: ¡Por una sociedad sin amos ni señores, comunista y libertaria, de hombres y mujeres libres.”
Teresa Claramunt (citada a: Pradas, 2006: 110)
