“Salut i Constància!” fou el crit de guerra de les dones obreres de l’Art fabril, una de les primeres experiències femenines reeixides d’autoorganització sindical. Creat el març del 1912 amb el nom de Sindicat de l’Art Fabril i Similars La Constància, l’abril de 1913 comptava amb 2.000 afiliades, la majoria d’elles obreres de la branca cotonera del tèxtil, i tenia la seva força principal als barris proletaris de la ciutat: El Clot, Sants i Gràcia.
La conformació i creixement dels aparells sindicals es juxtaposà amb el creixement de la intensitat de les vagues i la capacitat propagandística amb l’organització de mítings arreu. L’èxit o el fracàs dels conflictes laborals determinaven l’augment o el descens de la filiació sindical, fent de “l’agitació social” constant una palanca amb la qual forçar els canvis i augmentar la tendència cap a l’autoorganització. L’exemple d’aquesta interrelació el podem trobar per exemple, en l’espectacular creixement de La Constància arran de la vaga de les sis setmanes de 1913. Dels 2.000 militants inicials, la majoria dones, passà als 8.000 membres el juliol -una xifra que significava el 44% de la força laboral cotonera de la ciutat- i als 18.000 al final del conflicte, el mes de setembre. És cert que l’augment d’afiliades també podria tenir a veure amb el creixement de la pròpia indústria cotonera, però també que l’aportació del conflicte social i la capacitat d’autodefensa sindical no foren elements menyspreables en aquell creixement sostingut. Tanmateix, les dades foren espectaculars, i més, si sobretot tenim en compte l’acostumada baixa afiliació sindical de les dones durant aquells anys. Finalment, com a resolució del conflicte, el 22 d’agost de 1913 el govern acceptà la proposta d’establir una jornada màxima de 60 hores setmanals i 3.000 hores anuals de treball per al tèxtil, un augment de les prestacions del treball “a preu fet” i una reducció del treball nocturn femení.
El domicili social de “La Constància” es trobava a l’Agrupació Obrera del Clot, carrer Joan I, número 5. La seu de l’Agrupació actuà de punt d’informació i de centre neuràlgic del comité de vaga; s’hi feien les assemblees i els mítings -molts d’ells exclusivament per a dones-, s’hi penjaven els comunicats i la informació pertinent sobre el desenvolupament del conflicte; es recollien donatius solidaris i es repartien regularment comestibles a les famílies dels vaguistes. La centralitat d’aquell local fou evident, inclús per la policia i el fosc inspector mallorquí Francisco Martorell, que fins i tot intentà a través d’un confident, Federic Roigé, la col·locació d’una bomba al local per tal de frustrar la vaga tèxtil.
En qualsevol cas, aquell centre obrer actuà de punt neuràlgic no tan sols en el sosteniment dels conflictes vaguístics, sinó com a part de tota una institucionalitat prolet`ària amb unes formes de vida, culturals i de sociabilitat pròpies que acabaren per generar una societat paral·lela a l’hegemònica. Fins i tot hi arribaren a obrir una escola racionalista promoguda per La Constància que es sumava a les ja existents d’aquella tipologia com l’escola Llum de l’Ateneu Racionalista de Sants o l’Escola Horaciana de Sant Feliu de Guíxols. I de fet fou el germen de l’Escola La Farigola al carrer del Municipi, 12 i que més tard es convertiria en l’Escola Natura, dirigida per Joan Puig Elias, important pedagog racionalista.
La victòria agredolça de la vaga de les sis setmanes certificà la incapacitat organitzativa dels obrers per fer complir els acords a llarg termini. Per tal de pal·liar aquella situació, els dies 25, 26 i 27 de desembre de 1913 es culminà el procés de reorganització sindical del tèxtil amb la celebració a Barcelona del primer congrés nacional obrer de l’art fabril on es fundà l’heterogènia, Federació Nacional de l’Art Tèxtil i Fabril d’Espanya. Però la situació s’agreujà com a conseqüència dels ecos de la Gran Guerra arribant a generar nombrosos casos d’atur forçós entre el tèxtil. El mes de maig i abril de 1914 els treballadors tèxtils de les conques Ter/Fresser tornaren a la vaga per les 10 hores, però foren derrotats degut al poc suport que recolliren d’altres zones, i especialment de Barcelona. Malgrat la creació de la federació estatal, la debilitat estructural i les picabaralles entre tendències dins els òrgans sindicals del tèxtil prosseguien i amb ella també les derrotes dels diferents embats vaguístics que es reproduïren amb fruïció, com la vaga fracassada de l’estiu de 1916 també promoguda per La Constància en demanda d’un augment salarial. Després d’aquell conflicte la repressió clausurà centres obrers com l’Agrupació Obrera del Clot. A partir del fracàs de la vaga de l’estiu de 1916, als cercles sindicalistes començà a estendre’s amb força creixent una idea de rearticulació del moviment que esdevindria clau per l’eclosió posterior de l’anarcosindicalisme, el concepte de sindicat únic. La construcció d’un sindicat “a la moderna “ i sòlid era essencial per l’emancipació del proletariat, doncs havia d’ésser l’òrgan rector i vertebrador de la revolució i la societat futura.
