Les “Roses de Foc”. Les treballadores sexuals durant la revolució de juliol de 1909

Dones de Foc. Mar Masip. 21 d'abril de 2021.

S’ha escrit molt sobre els fets que es coneixen com la Setmana Tràgica -o Gloriosa, depèn del punt de vista-, des de l’heroïcitat dels actes de la societat civil organitzada, la qual va ser capaç de fer trontollar els fonaments del govern estatal, fins als actes, titllats de salvatges, que es produïen al llarg d’aquella setmana, o el paper preponderant que hi tingueren les dones. Pel que fa als motius que van fer explotar a la massa popular barcelonina, sovint, s’han simplificat argumentant i reduint-la a una qüestió de descontentament i malestar arran del reclutament desigual de les lleves destinades a partir cap al conflicte colonial del Rif. Però el cert és que la Setmana Gloriosa o revolució de juliol 1909, més enllà d’un esclafit de ràbia, va significar un veritable alçament popular contra les desigualtats socials i l’ordre sociopolític dominant amb tota la seva simbologia moralitzant. Una mobilització insurreccional que marcà un abans i un després en les formes i els repertoris de protesta dels moviments socials barcelonins, i que feu trontollar el règim polític de la restauració. A banda del paper preponderant de les dones obreres durant la revolta, un exemple -poc consegut- fou l’actiu paper que tingueren les treballadores sexuals a l’hora de mobilitzar a les masses revolucionàries.

El Paral·lel durant la Revolució de 1909

A principis de segle XX Catalunya estava immersa en una dinàmica de grans transformacions socials, culturals i polítiques, derivades del procés d’industrialització i de la progressiva consolidació de l’estat-nació liberal. El sorgiment d’un nou paradigma socioeconòmic, basat en la dicotomia entre burgesia i proletariat i en la desqualificació progressiva del treball, sumat a l’enquistament d’un sistema polític fraudulent que mantenia una estructura clientelar i caciquil, suposaven la pervivència d’un seguit de contradiccions socioeconòmiques i polítiques que es traduïen en un malestar i en una conflictivitat social permanents. 

En Barcelona la revolución no se prepara por la sencilla raz´´on de que está preparada siempre

ANGEL OSSORIO Y GALLARDO, governador civil de barcelona, CONGRÉS DE DIPUTATS, 1910.

En aquest sentit, l’estancament de les formes polítiques imposades pel règim de la Restauració borbònica, sumada als efectes negatius d’una modernització desequilibrada i l’alliberament colonial de Cuba i Filipines, van condicionar el sorgiment d’un nou esperit reformista en la política espanyola, concretat en el moviment regeneracionista de Joaquín Costa, el qual teoritzava una suposada «revolució des de dalt», és a dir, un projecte reformista projectat des del poder institucional. Durant els primers anys del segle XX, la figura més representativa del panorama polític espanyol fou Antonio Maura, líder del partit conservador, qui no va dubtar en apropiar-se de l’ideal regeneracionista de Costa i portar a terme un projecte reformista que pogués regenerar un règim que aleshores ja es considerava clarament desgastat. No obstant això, la situació real del país dificultava enormement la credibilitat del seu programa. En aquest aspecte, la falta permanent de llibertats públiques i la situació anòmala de Catalunya, la qual estigué gairebé la meitat del període en estat de guerra, posaven en dubte la bona voluntat del projecte de Maura o, si més no, qüestionaven la seva eficàcia. Per l’opinió pública, la política aplicada pel govern de Maura suposà la imposició dels interessos clericals; la qual es veieren ben representats amb el ministre Juan de La Cierva i la seva idea de preservar la llei i l’ordre mitjançant l’exaltació de les virtuts cristianes i dotar de prerrogatives i privilegis a l’església catòlica. De la Cierva es proposà netejar els carrers de la “xusma”, el famós lumpenproletariat, una amalgama de subjectes socials no capturables per la lògica capitalista dominant: “apaches”, jugadors, estrangers, pobres, anarquistes, borratxos, prostitutes i persones que com a bon catòlic considerava moralment reprobables.

«¡Tirad vuestras armas, que se vayan los ricos! ¡O todos o ninguno! ¡Que se vayan los frailes!»

Edificios de Barcelona en llamas, durante la Semana Trágica de Barcelona, en 1909
28/7/1909. Castellà, E.

Per aquesta raó, enmig d’aquell clima de malestar social, sumat a les protestes i manifestacions que acabaren desencadenant en la revolució de juliol de 1909 (Setmana Tràgica), hi hagué altres desercions i mobilitzacions -menys conegudes- com la de les treballadores sexuals. Segons Alberto Talero, aquelles dones foren molt actives i estigueren al capdavant de la revolució, ja que eren les que més vivien en pròpia pell l’abús social. Desenganyades per la societat, precaritzades i menystingudes per la resta de la classe obrera, veieren en l’esclat insurreccional l’oportunitat de mostrar el seu rebuig i malestar. Segons Castillo, els disturbis foren protagonitzats per les dones pertanyents als col·lectius més desafavorits de la societat, sobretot treballadores sexuals, que a Barcelona hi tenien una gran presència (al voltant d’unes 10.000 en una població de poc més de mig milió segons Talero).

Talero menciona el nom de diverses dones: Rosa Esteller del Poblenou, coneguda com La Valenciana; Enriqueta Sabater, La Llarga, Maria Llopis Berger, anomenada La Quaranta Cèntims, Josefa Prieto, La Bilbaina i Encarna Abellaneda La Castiza. Segons les cròniques dels diaris, aquestes dones estigueren al capdavant dels desordres públics i foren condemnades varies vegades per agressió als agents de seguretat, “llegando a acometer a los guardias cuchillo en mano para liberar a los presos”. També expliquen que La Valenciana fou la primera persona en incitar als seus veïns per a construir barricades durant el primer dia d’aldarulls. Sobre Rosa Esteller, La Valenciana, es narra que ajudà a construir barricades i que, casa per casa, amenaçava a punta de pistola als seus propietaris per forçar-los a cedir els seus balcons i així poder disparar als agents de l’ordre. Pel que fa Maria Llopis Berger, La Quaranta Cèntims, les cròniques periodístiques expliquen que fou una de les abanderades en el primer dia de revolta i que per obligar a tancar els establiments que restaven oberts, els hi trencà els vidres dels aparadors, a més d’ajudar a tombar tramvies. 

“Estas dos mujeres [la Bilbaína y la Castiza – treballadores sexuals de l’època] son y han sido siempre las cabecillas de todos los motines iniciados en la calle del Mediodía, protectoras y encubridoras de ladrones y asesinos; la primera de ellas… ha sufrido varias condenas por agresión a los agentes de seguridad, llegando a acometer a los guardias cuchillo en mano para liberar a los presos: según confidencias de los vecinos, esta mujer fue la primera en incitar a sus patrocinados y amigos los ladrones para construir las barricadas de la citada calle”

Manuel Bravo Portillo, citat a: Talero, 1979.

Fins que no hi hagi un estudi rigorós que treballi sobre el tema, no sabrem fins a quin punt l’actuació d’aquelles dones fou exagerada i instrumentalitzada per la premsa sensacionalista més conservadora amb la intenció de criminalitzar tot el moviment, les dones en particular i la legitimitat de la protesta, considerant-la com un rebombori protagonitzat per una massa irracional, analfabeta i descontrolada, és a dir, tr`àgica. El que no ´´es pot negar és la importància cabdal del paper de les dones durant aquella revolució, i a saber, el rol preponderant femení en les diferents insurreccions que donaren el nom de “Rosa de Foc” a la ciutat, com les vagues generals de 1901 i 1902. Pel cas concret que exposem, coneixem els testimonis de la presència de nombroses dones, mares, germanes i filles dels reservistes que encapçalaren les protestes, així com treballadores militants que hi participaren com Mercè Monje, Teresa Claramunt o la mateixa Micaela Chalmeta. Així com les dones pertanyents al lerrouxisme radical, autèntica força obrerista amb molta presència en aquell moment de desencís: les anomenades “dames rojes”, com Àngela Santiago, Carme Alauch o Joana Ardiaca.

“Ellas fueron el alma del movimiento. Sin ellas en muchas poblaciones no se hubiese exteriorizado la protesta ni hubiese ocurrido nada… Que el proletariado se lo tenga en cuenta” (Josep Comaposada, 1910, citat a: Lester Golden, 1987).

El Paral·lel durant l’estiu de1909

La Setmana Gloriosa no tan sols feu caure el govern del conservador Maura, sinó que serví com a punt d’inici de l’autoorganització obrera de masses, molt tocada des del procés finisecular de Montjuïc, que es concretaria uns anys més tard, amb l’eclosió del sindicalisme anarquista. Tal com conclou també Castillo, l’exemple d’aquelles dones demostra que la revolució de 1909 fou una expressió de radicalitat, “profundamente transgresora en términos de una acción colectiva revolucionaria tanto de clase como de género, puesto que se revierten los roles de docilidad y pacifismo atribuidos a las mujeres y se atenta contra los símbolos más reconocibles del poder establecido”. Perquè si hi ha alguna cosa que posa de manifest en el protagonisme femení en les lluites socials, és que les dures condicions d’existència de les dones proletàries entraven en contradicció directa amb l’ideal femení patriarcal imperant d'”àngel de la llar” submisa i dòcil i d’exclusiva dedicació a la família. És més, al contrari, el protagonisme social d’aquelles treballadores ( teixidores, filadores, minyones o sexuals…) posava de manifest la condició de ser dones actives i fortes, “Roses de foc” avesades a encarar els contratemps i disposades a lluitar aferrissadament per una millora de les condicions materials de vida.

Bibliografia: 

Castillo, E.A. (2019) “¿Sin mujeres no hay revolución? La influencia de la acción colectiva femenina  de la Semana Trágica en la Huelga General Revolucionaria de 1917”. Revista de historiografía 31, 2019, pp. 89-114. EISSN: 2445-0057. doi: https://doi.org/10.20318/revhisto.2019.4875.
Dalmau, A. Siete días de furia. Barcelona y la Semana Trágica (julio de 1909). Barcelona: Destino, 2009.
Golden, Lester (1987): “Barcelona 1909: Les dones contra la quinta i l’Església”, L’Avenç, n. 109, Barcelona.
Rodrigo, Antonia (2009): “La mujer en los frentes de las barricadas”, Carrer, 112, Barcelona.
Romero, J. La rosa de fuego. Barcelona: RBA, 2012.
Talero, A. (1979)  “Las «petroleras» de 1909. Papel de la mujer en la «Semana Trágica»”, Historia 16, 39.
Ullman, Joan Connelly. La semana trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898−1912), Ariel, Barcelona, 1972.