El 1913 fou un any convuls. L’estat espanyol de la restauració borbònica, a les portes de la Primera Guerra Mundial com la resta d’Europa, va haver de fer front a fortes tensions socials: alçaments i motins populars, assassinats i atemptats que desestabilitzaren l’ordre liberal-capitalista imposat. Les classes populars, especialment les dones, conscients de la situació precària en la que vivien, ja no es conformaven amb les molles, i reclamaren amb indignació una vida digna amb més justícia social. Catalunya, “la industria d’Espanya”, no en fou l’excepció, milers d’obrers i obreres treballaven en la més descarnada precarietat.
El combat de classe s’aguditzà dins el tèxtil, al voltant de la duració de la jornada laboral, però també en relació als acomiadaments constants que patien els sindicalistes que denunciaven l’explotació. La tensió es palpava a l’ambient, els patrons boicotejaven les accions vaguístiques obreres amb la contractació d’esquirols just in time i de vegades, fins i tot, amb la declaració del locaut patronal. Els i les obreres al seu torn responien amb el boicot i el sabotatges als tallers, la coacció directa als esquirols i els atacs personals a patrons i gerents.
En aquell context virulent de conflictivitat social, l’estiu de 1913, la Societat de l’Art Fabril “La Constància”, sindicat fabril i tèxtil del barri barceloní del Clot, fundat -poc abans- el març de 1912, liderà una de les vagues més importants del sector tèxtil de principis del segle XX, en el què, sense dubte, fou un dels punts culminants en la conflictivitat de l’art fabril i del ram de l’aigua d’aquella època i de les primeres portades a terme per la CNT.
La vaga, encapçalada per les dones de la Societat de l’Art Fabril “La Constància”-a crits d’”energia i constància!”-, va començar el 28 de juliol i es va allargar fins el 15 de Setembre. En el moment àlgid del conflicte durant l’agost hi hagué més de 63.000 vaguistes a tot Catalunya. A Barcelona capital restaren aturades 256 fàbriques amb 24.030 obrers en vaga. La presència femenina -les “explotades del telar”- era clarament majoritària si tenim en compte per exemple que del total de Barcelona, 22.000 vaguistes, eren dones. Aquella presència femenina no era cap novetat, en tots els conflictes, solien ser elles les que es manifestaven davant les portes de les fàbriques, s’enfrontaven amb la Guàrdia Civil, les que perseguien les esquiroles, les escridassaven, els “hi tallaven les trenes i les agredien”. Les reivindicacions es centraren en la demanda de la jornada laboral de 9 hores i les 50 hores setmanals; un augment generalitzat de sou; la jornada nocturna de 8 hores i el reconeixement del Sindicat.
Concretament, els fets s’iniciaren quan el sindicat fabril decidí vindicar la supressió del treball nocturn, la reducció de la jornada laboral (treballaven més de 12 hores), sense que aquestes mesures suposessin una disminució dels salaris. Aquella demanda sindical, fou impulsada per les dones, les quals eren majoria dins del sindicat i cobraven al voltant d’un 60% menys que els homes. També denunciaren que davant l’augment de preus dels béns bàsics, els salaris eren insuficients, i titllaren les condicions laborals com a feudals. Tal com es pot veure en la declaració de la vaga publicada a Solidaritat Obrera:
La vaga persistí durant tot l’estiu, i aviat varen sumar-s’hi d’altres centres industrials on hi predominava el sector tèxtil com Sabadell, Terrassa, Mataró o Vilanova i la Geltrú.
En la premsa d’aquells dies, les cròniques sobre les manifestacions i detencions foren constants. El 6 d’agost 244 fàbriques restaven aturades i hi havia 21.929 vaguistes mobilitzades. També s’hi poden llegir casos concrets, com el de Rosa Añó, la qual va ser detinguda per “coaccions” a la Fabra i Coats. O el que es narra dies abans, de l’anarcosindicalista Roser Dolcet, germana d’Encarnació Dolcet, també detinguda per participar a la vaga.
El dimarts 5 d‘agost de 1913 es produí una de les manifestacions de dones més importants de la vaga, ocupant-se les Rambles, espai d’oci burgés per excel·lència, amb una marxa silenciosa. Les dones i la canalla ocuparen l’espai davant l’atenta mirada de la burgesia. El silenci era aclaparador. Segons la crònica “De nuestras carteras” de Solidaritat Obrera, els burgesos no donaven crèdit: “Las explotadas de las fábricas, esas nobles mujeres que durante años han sufrido silenciosas brutalidades (…) hacen su desfile serio y digno ante sus explotadores que miran con terror aquella solemne marcha de tejedoras por las Ramblas”.
El 7 d’agost ja eren 100.000 obrers i obreres en vaga arreu del territori català, col·lectius i organitzacions com la Sociedad de Cerrajeros en obras, Los estampadores y cilindradores i d’altres sectors minoritaris se sumaren a la vaga en solidaritat per la repressió que estaven vivint alguns dels seus companys.
“Las explotadas de las fábricas, esas nobles mujeres que durante años han sufrido silenciosas brutalidades (…) hacen su desfile serio y digno ante sus explotadores que miran con terror aquella solemne marcha de tejedoras por las Ramblas”.
El 24 d’agost de 1913, el ministre de governació dictà un reial decret que fixava les 3.000 hores anuals (les 60 hores setmanals) pels i les treballadores del ram i es comprometia a vetllar per l’acompliment per part de la patronal de la llei de l’any 1900 que regulava els sous i la jornada laboral nocturna per les dones i els infants. La mesura governativa topà amb múltiples resistències dins la patronal, que es negaren a acceptar i aplicar el decret, organitzant una Assemblea de fabricants, que fins i tot plantejà el locaut com a mesura de pressió contra la decisió del govern i contra la lluita obrera.
A partir d’aquell final d’agost algunes fàbriques obriren, però la majoria no acceptaren les noves condicions de la duració de la jornada laboral i no fou fins a partir de la segona quinzena de setembre que no es recuperà certa normalitat. Finalment, el 15 de setembre conclogué el conflicte i la Vaga amb l’acceptació patronal d’una jornada laboral de 60 hores, els dissabtes lliures per la tarda i una supressió progressiva del treball nocturn. Tot i que, en diversos mítings, les obreres demanaven una jornada de 55 hores. La decisió governamental certificà la victòria parcial dels vaguistes en aquell conflicte a curt termini, però també la incapacitat organitzativa dels i les obreres per fer complir els acords a mitjà i llarg termini, sobretot als sectors tèxtils instal·lats a la muntanya, on els sindicats no hi tenien presència.
La Vaga de les sis setmanes suposà un gran pas per a la classe obrera, sobretot per a les dones, les “esclaves dels esclaus”, tal com definia Teresa Claramunt. Si s’ha de destacar una sola cosa d’aquesta protesta ha de ser dels centenars de milers de dones arreu de Catalunya que es mobilitzaren al llarg d’un estiu sencer, ja que demostra que les qüestions sociopolítiques de principi de segle, també era cosa de proletàries, no només de proletaris.
