Durant el principi de la fi de la Primera Guerra Mundial, els preus dels productes bàsics pujaren i la majoria de països europeus patiren hiperinflació. Tot i que l’Estat Espanyol s’havia declarat neutral, econòmicament va patir les conseqüències directes de la Gran Guerra. Els salaris esdevenien insuficients per assumir el cost de la vida i la situació era desesperada i insostenible per moltes famílies, especialment per les obreres. En aquella època, a més, els barris proletaris bullien d’autoorganització -amb ecos de les revolucions a Ucraïna i Rússia-, les centrals sindicals creixien i la cultura de protesta s’estenia a tots els àmbits de la vida, també més enllà del món del treball. Ben aviat, la classe treballadora aprengué que només mitjançant el suport mutu i l’acció directa podien garantir la supervivència material. Fou en aquell context, quan les dones digueren: prou! Durant l’hivern de 1918, mortes de fred i de gana, no tingueren més remei que sortir al carrer per vindicar l’abaratiment de la vida i expressar el descontent front els preus dels productes de primera necessitat, el paper especulatiu dels intermediaris i la política econòmica del govern.
“Fora els acaparadors, a defensar-nos de la fam“
La primera espurna de la vaga es va produir el 10 de gener quan una dona, Amàlia Alegre, va penjar un cartell al carrer de l’Om del Raval que deia: «Fora els acaparadors, a defensar-nos de la fam». El manifest convocava a protestar davant el Govern Civil pel preu abusiu de les subsistències i davant la negativa dels acaparadors d’imposar un preu taxat al carbó, essencial per l’escalf i l’energia de les llars. Els botiguers inflaven els preus del carbó i dels aliments per treure’n benefici, mentre la majoria de població patia fam i fred. La vindicació era tan bàsica que al cap de poques hores, més de 500 dones es concentraven davant el Govern Civil. Era l’inici d’una protesta incandescent i irada organitzada i protagonitzada per dones, com la pròpia Alegre, Llibertat Ròdenas, Roser Dolcet o Micaela Chalmeta, i moltes d’altres, que duraria setmanes.
¡Mueran los intermediarios! ¡Venga el abaratamiento de subsistencias! ¡Nos morimos de hambre!
Tal i com explica la crònica, després de reunir-se amb el governador civil, van marxar pels carrers fins a les Rambles i per l’actual passeig Colom. Quan van passar per la Inspecció de Seguretat van cridar: “¡Abajo los acaparadores! ¡No podemos comer!, ¡Venga el abaratamiento de subsistencias!”.
A la tarda de l’11 de gener seguiren les manifestacions per l’avinguda del Paral·lel. Les dones que marxaven en massa aturaven els tramvies i animaven a la resta de dones a sumar-se a les protestes. També van trencar vidres a L’Apolo i al Music Hall Follie Bergere, aconseguint que artistes i personal dels teatres es sumessin a la manifestació. El mateix va passar a El Molino i a El Pompeya. Els comerços abaixaven les persianes davant la ràbia de les dones, que van destrossar la porta de ferro d’un comerç a destralades. La Plaça Universitat també bullia. Les manifestants, més de 5.000 segons la crònica, van apedregar un quiosc i cridaven: “¡Tenemos hambre! ¡Basta de farsa!”. Resulta molt significatiu que aquelles grans protestes no tan sols ataquessin el nucli del comandament polític de la ciutat com era habitual, sinó que també actuessin a la zona d’oci per excel·lència de la ciutat, la part hipòcrita i oculta, a l’ombra del poder, on moltes dones eren explotades i arrossegades a la prostitució.
Segons les cròniques d’El Diluvio la policia estava desbordada i només podia fer dispersions aïllades. Les dones van fer córrer el rumor que als voltants de la Sagrada Família hi havia aldarulls, per així actuar amb llibertat sense que la policía les incomodés. Algunes dones van personar-se de nou al despatx del Governador amb els seus fills i nadons. Segons la premsa d’aquell dia: “Els nadons feien ‘grima'” de lo desnodrits que estaven.
Amàlia Alegre encapçalava la manifestació i amb un grup de quatre dones més va presentar-se davant del Governador de Barcelona, en aquell moment Ramón Auñón i Villalón, Marquès de Pilares mentre un altre grup anava a Plaça Sant Jaume a demanar audiència amb Morales Pareja, alcalde de la ciutat.
“Ya hemos comenzado a ver escenas de guerra social”, explicava la crònica diària del 12 de Gener d’El Diluvio.
Els aldarulls van ser tan importants a Barcelona com a tota l’àrea metropolitana i les conques industrials. Fins i tot, alguns diaris plantejaven la convocatòria de vaga general a tot l’estat. Les dones dels barris com “Ataranzas, Hospital, San Martín y San Andrés” començaven a organitzar-se. Segons la crònica diària del 12 de Gener d’El Diluvio: “Ya hemos comenzado a ver escenas de guerra social”. El dia anterior, al carrer Parlament, un grup de dones estaven davant la carboneria esperant que obrís l’amo. El carboner no va voler obrir, va intentar dispersar les dones amb un revòlver i va colpejar a una dona en la cara. Totes les dones van abalançar-se contra ell propinant-li una gran pallissa.
Òbviament, també, de seguida van començar les detencions múltiples, i la premsa afirmà que «no son obreres, sinó cambreres dels cafès concert», en un intent de criminalitzar i estigmatitzar la protesta. Segons Dolors Marin, Llibertat Ròdenas va protestar públicament contra aquella orientació mediàtica d’identificar les manifestants amb la prostitució i va denunciar a la premsa la hipocresia dels burgesos: «envoltats d’amants, producte del nostre treball», i demanà a les companyes «d’aquestes dones infortunades com les nostres germanes», una solidaritat de classe i feminista exemplar als anys vint. Mentre les protestes augmentaven, s’assaltaven carros i botigues, forns de pa i es repartia blat i pans entre els veïns, es tancaven fabriques (280 establments, amb 28.000 vaguistes només a Barcelona) i les obreres s’afegien a la protesta. Proliferaren les detencions i els enfrontaments amb la policia.
Successos com aquells van ser molt comuns durant aquells dies, en total es contabilitzaren 15 dies de protestes, la solidaritat de les dones va inundar els carrers en un procés d’adquisició de la “Consciència femenina” a partir de la protesta conjunta. Al mateix temps que les dones esdevenien oradores de masses per primera vegada, moltes fàbriques van tancar perquè les dones, en solidaritat, es sumaren a les protestes. El dissabte 12 de gener, setze dones van ser engarjolades acusades de desperfectes. Les manifestacions fins a plaça Sant Jaume van continuar i a altres barris com a Gràcia va haver-hi protestes, com al mercat de l’Abaceria. El 13 de gener un grup de dones va tornar a ocupar el despatx del Governador Civil i el 14 la ciutat sencera s’aixecava amotinada i en flames.
Segons Soledad Bengoechea i María Cruz Santos i d’altres fonts, sembla que el lideratge d’Amàlia Alegre començà a ser qüestionat a meitat de les protestes. “La revolta, que els mitjans van voler veure al principi com espontània, sembla que estava preparada i organitzada per una militant del Partit Radical, Amàlia Alegre que, segons Lisa Lester Gordon, anava assessorada per una altra militant radical i periodista, Maria Marin”, expliquen les expertes. Al marge de la seva militància concreta, Marin ja era llavors una veterana lluitadora, llevadora de formació, redactora de premsa i mestre racionalista de les barriades extremes. En qualsevol cas, el pes de la protesta sembla que basculà de l’espontaneïtat de la iniciativa d’aquelles dones vinculades a l’òrbita del republicanisme radical fins a l’assumpció del protagonisme de les dones anarquistes com Roser Dolcet, Llibertat Ròdenas, Lola Ferrer, Cinta Roigé, Ramona Berni o Pepita Not. Tal i com referencia Marin, durant un dels mítings successius celebrats, Roser Dolcet va advertir que la lluita volia ser instrumentalitzada pels partits polítics -en referència als lerrouxistes-.
En aquelles trobades massives es concretaven les reivindicacions de les vaguistes: l’abaixada de taxes en els preus de les subsistències i del carbó fins el nivell que tenien al principi de la I Guerra Mundial, el control dels preus dels lloguers (amb una reducció del 50%), la destitució del marquès de Pilares i la de l’inspector de policia Bravo Portillo, al que s’acusava de protector dels proxenetes de la ciutat. El diumenge 20 es convocaren dos mítings, un al matí al cinema Muntanya del Clot i un altre a la tarda a Sants a l’Escola Racionalista Llum. Al del matí hi assistiren 400 dones, hi parlà Llibertat Ròdenas amb la presidència de Fina Miralles i al costat de Lola Ferrer, Vicenta Companys, Cinta Roigé, Milagros Martínez, Maria Aguilar, Maria Ferrer i Roser Dolcet. A Solidaridad Obrera si podia llegir: «Pel pa dels vostres fills, dones, acudiu al míting!». A Sants, a banda de Ròdenas, Pepeta Miralles, i Lola Ferrer “completament afònica”, van parlar la jove teixidora de Mollerussa -21 anys- Ramona Berni, i la seva amiga de Torregrossa -18 anys- Pepita Not, minyona i cuinera. Roser Dolcet acabà la seva intervenció dient: «Jo no sé si aquestes idees meves són anarquistes, però si voler que els meus fills mengin és ser anarquista, doncs: Visca l’anarquia!»
Tanmateix, la força pública desplegada a la ciutat feien pressentir la fi de la gran demostració de la força de les dones barcelonines. El dia 24 el marquès de Pilares fou destituït i el Sr. Prats li prengué el relleu de forma provisional fins a l’arribada del nou governador González Rothwos. Segons Bengoechea i Cruz, un dia abans, el 23 de gener, Lola Ferré aconseguí parlar en un míting improvisat al costat de la Monumental davant de 4.000 dones, anava a ser desnonada l’endemà perquè li havien pujat el lloguer de 3 pessetes a 13 i l’endemà, dia 24, una multitud de dones estaven davant de la porta del domicili de Lola Ferré impedint el compliment de l’ordre judicial. Finalment, el dia 26, el govern declarà l’estat de guerra a Barcelona i el Capità general José Barraquer prengué el comandament mentre un esquadró militar enviat especialment es desplegava pels carrers i prenien la ciutat.
